Acerca de Miquel Miró

Especializado en finanzas empresariales, gestión de proyectos y dirección de equipos. Trabajo en el sector de las energías renovables, de las finanzas éticas y el capital riesgo para cooperativas

La col·laboració de València i Barcelona: alguna cosa més que la reparació d’una incomunicació històrica incomprensible.

Com valencià que soc, és un gustasso veure com els actuals governs municipals de València i Barcelona han iniciat una col·laboració sorprenent i ambiciosa. Sorprenent perquè mai en democràcia hi ha hagut una col·laboració entre els governs de les ciutats, fins i tot mai un alcalde de València havia visitat, com tal, la nostra ciutat fins el passat juliol, quan Joan Ribó i  Ada Colau, van signar el “Protocol de Col·laboració entre les ciutats per a l’elaboració d’una agenda d’assumptes comuns i intercanvi d’informació i bones pràctiques”.

Aquest fet de ser la primera vegada que es formalitza una col·laboració entre València i Barcelona, contrasta amb la relació fluida i estable que existeix entre els seus ciutadans. Persones, entitats, empreses, associacions unides per una cultura molt propera, un mercat, una llengua, un clima, comunicant-se a pesar dels entrebancs que s’han posat històricament per uns polítics irresponsables, des d’un centralisme malentès a Madrid i a València (pel PP especialment, però no només), però també des d’un govern català històricament prepotent i “meliquista” (que s’encanta admirant-se el seu melic).

El millor exemple d’aquest centralisme és el posicionament del Govern espanyol en relació al Corredor Mediterrani, arribant a fer manifestacions preocupants del tipus “el corredor mediterrani passa per Madrid”, quan el Ministre de Foment va dir que les obres estan avançades al visitar la connexió de Castelló amb Madrid, i en la pràctica congelant o minimitzant qualsevol inversió que faciliti el desplegament econòmic, social i cultural dels pobles que en formen part natural. I aquí “las afrentas” són múltiples.

La concepció geopolítica de l’Espanya actual és heretada de la de Felip V, qui, emmirallant-se en el centralisme de París, va dissenyar l’Estat centrípet que, algun segle més tard, la Constitució del 78 va consagrar, recent estrenada la democràcia, que no deixa de ser fruit d’una transició mal resolta i que avui patim com mai abans.

La iniciativa del Govern dels Comuns de Barcelona per a posar en pràctica una col·laboració estable ambValència, que mai abans ningú no ha fet, ha de ser una aposta estratègica per a tenir una veu pròpia i ben alta en dos camps que són fonamentals:

• València i Barcelona, ciutats vertebradores de l’eix mediterrani.
• València i Barcelona, ciutats referents dels governs municipals.

Cap govern anterior, ni de les Generalitats ni dels Ajuntaments respectius, ha anat tant lluny. És una acció que ha de ser oberta, a la que cal convidar a participar a tots els ciutadans de les respectives ciutats i, evidentment a totes les forces polítiques que els representen.

Em consta que han començat a treballar conjuntament en diferents àmbits, el primer i més ambiciós el del corredor mediterrani, però també en el model d’implantació de la taxa turística,  de la la bústia ètica, del govern metropolità, o mobilitzant accions conjuntes plurimunicipals en relació al finançament de les hisendes locals, o a la Llei de contractació pública del PP.

Cal continuar treballant i consolidant aquesta iniciativa com un referent de bones pràctiques en el marc de l’Eix mediterrani, però també més enllà, doncs és necessari i urgent un esforç comú per fer front a l’ofensiva ampla i profunda iniciada per la dreta, siga espanyola, catalana, valenciana o europea.

Anuncios

LOS 7 PECADOS CAPITALES DE LAS PERSONAS EMPRENDEDORAS

Pecados capitales que muchos futuros empresarios cometen cuando se acercan a posibles inversores:

1- URGENCIA: “necesito el dinero ya!”

2- VANIDAD: “no necesito contrastar mi plan con nadie”

3- AMBICIÓN: “voy a cambiar el mundo”

4- AVARICIA: “ya he facturado 10.000.-€ y mi empresa vale 3,5 millones”

5- SOBERBIA: “mi proyecto es el mejor y no tengo que rendir cuentas a nadie”

6- DEPENDENCIA: “eres mi única alternativa”

7- DEBILIDAD: “me ha dicho que no invierte, abandono”

En próximas entregas repasaremos los 7 pecados capitales del inversor, que también los tienen sin duda alguna.

Definición de empresa social según la UE

Me parece interesante reproducir la definición que la Dirección General de Empleo, Asuntos Sociales e Inserción de la Unión Europea da para la empresa social:

Es una empresa que:

  1. Tiene como objetivo primordial el logro de un impacto social positivo y cuantificable, en lugar de generar beneficio para sus propietarios, socios y accionistas, en cualquier caso el beneficio es necesario para poder realizar su objetivo. Una empresa que proporciona bienes o servicios que generan un retorno social, y/o adopta un método de producción que encarna su objetivo social.
  2. Utiliza sus ganancias ante todo y en primer lugar para lograr su objetivo principal y tiene predefinidos los procedimientos y normas que regulan cualquier distribución de beneficios entre accionistas y propietarios de forma que aseguren que dicha distribución no minimice el objetivo principal.
  3. Se gestiona con diligencia, responsabilidad y transparencia, en especial involucrando a los empleados, clientes y partes interesadas afectadas por sus actividades comerciales.

Parece que con esta definición muchas de las empresas sociales que hoy se presentan como tales en algunos foros de inversión no lo serían, así como tampoco las cooperativas excepto las de iniciativa social.

Barreres d’accés al finançament de les empreses socials

BARRERES D’ ACCÉS AL FINANÇAMENT DE L’EMPRENEDORIA I L’EMPRESA SOCIAL
ACLARIMENTS PREVIS

Aquest escrit va ser publicat l’octubre de 2011, però considere que encara és vigent en gran part o per a moltes organitzacions i, en conseqüència, ens pot orientar en les accions encaminades a superar aquestes barreres
Donem pers suposat que els projectes o empreses socials són tècnicament viables i tenen un bon equip i una estructura adequada per a portar-los a la pràctica i assolir els objectius socials i econòmics marcats.
Sense que el percentatges es puguin prendre literalment la ponderació en l’estudi dels projectes típicament pot ser:
• Idea de negoci:……………………15%
• Model de negoci:…………………30%
• Equip gestor:……………………….55%
Des de l’òptica de l’inversor, un bon equip pot transformar un mal negoci en un de rendible i resoldre els entrebancs que hi apareixeran amb la diligència i lleialtat pròpies un bon gestor. Mentre que si des de l’ inici es desconfia en la capacitat de l’equip gestor la inversió no es realitzarà.
Presento a continuació de forma esquemàtica i no exhaustiva alguns dels elements que dificulten el progrés d’un mercat d’inversions socials a casa nostra. En alguns casos ens assenyalen clarament la necessitat i la solució apropiada i depèn en gran mesura del nivell de compromís i d’acció comuna que s’emprengui des del propi moviment d’economia social, solidària i cooperativa, en d’altres casos cal la intervenció d’agents externs i caldran més recursos.
He fugit especialment de posicions victimistes, acusatòries o exculpatòries, per tal d’adoptar una posició relativament objectiva des de la que poder construir un mercat d’inversions socials, a partir de l’anàlisi de les mancances aflorades i les solucions que des del moviment es puguin adoptar.
He intentat agrupar aquests elements per facilitar la comprensió i el treball que se’n pugui derivar per resoldre’ls.
INFORMACIÓ
1. Informació asimètrica: els empresaris tenen més informació sobre els projectes empresarials que els prestamistes. La informació aportada per l’equip gestor no pot ser verificada de forma suficientment objectiva per part del prestamista.
2. Els dossiers d’inversió estan insuficientment preparats (incomplets, optimistes, sense coixins, deficient anàlisi DAFO,…), especialment en el cas de l’emprenedoria social. Les capacitats dels emprenedors són altres i no existeix cap estructura que faciliti la preparació d’un bon dossier.
3. Manca d’informació sobre el retorn social de la inversió, o avaluació d’impacte: ni la metodologia d’anàlisi del retorn ni l’avaluació de la implicació amb l’entorn compten amb el mínim consens per a poder disposar d’informació mínimament objectiva..
4. Confusió sobre la terminologia, no hi ha un lèxic unificat el que comporta malentesos.
5. Coneixement imperfecte sobre inversions existents: saber quantes són, quines característiques tenen, amb qui les ha fet, … sol ser difícil accedir a aquesta informació.
6. Manca d’informació o credibilitat sobre la política del Govern respecte del sector: els canvis freqüents o la indefinició poden afectar als negocis socials amb esquemes de col•laboració publica i privada.
COMPETÈNCIA IMPERFECTA
7. Elevats costos de transacció: les despeses de preparació i acompanyament per a la inversió, especialment en el cas de l’emprenedoria social, són massa grans en relació al volum de la inversió, per a molts dels inversors.
8. Manca de casos de referència coneguts per establir costos estàndards, cada cas es converteix en un cas únic.
9. Inexistència de consultors/brokers socials que puguin assessors a inversors i empresaris a l’hora.
10. Inexistència de mercat secundari, especialment important per facilitar la sortida o el recanvi dels inversors.
11. Eliminació artificial de la demanda, aquesta pot ser derivada cap a donacions, ajuts o capital “gratuit”.
12. Existència de diferents models de posada en marxa per part de les diferents administracions (Govern, ajuntaments, diputacions).
13. Manca de productes adaptats a les característiques pròpies dels projectes socials. Normalment amb marges ajustats, amb una capacitat de generació de fons baixa en relació als estàndards a que estan acostumat el sector financer tradicional.
14. Les entitats financeres convencionals tenen metodologies d’anàlisi no adaptades a les característiques dels projectes de les empreses socials. Per exemple, l’anàlisi fet des de les societats de capital d’empreses no capitalistes, com les cooperatives, pondera quasi exclusivament la generació de benefici econòmic i en particular no te en compte, o fins i tot considera com negatiu: una propietat col•lectiva, distribuïda, sense majories clares i estables; però tampoc es valora el procés de control democràtic, ni la producció de bens i serveis socialment útils.
15. Però el principal escull és la separació que es dona entre poder polític i econòmic. Podem dir que la presència de societats de capital disposades a participar de forma important en empreses sense poder polític equivalent és encara insignificant.
16. El model de negoci típic de l’inversor de capital risc no s’adapta als objectius i característiques de les empreses socials.
EXTERNALITATS
17. Els negocis socials estan subjectes a externalitats que no s’inclouen en els preus: no existeix un mecanisme comunament acceptat de mesurar i valoritzar el retorn social; alguns beneficis socials poden ser a molt llarg termini i per tant difícils d’incorporar; en alguns casos els estalvis induïts poden ser desfruitats per tercers i no poden ser capturats per l’inversor.
18. La manca d’informació objectiva sobre els costos associats a determinats serveis o situacions dificulta l’aparició de propostes basades en els estalvis compartits. Per exemple, en l’àmbit dels costos de la delinqüència i la reincidència entre els joves menors de 30 anys. O els costos associats amb el canvi climàtic són difícils de calcular.
19. Alguns negocis tenen una part important dels ingressos depenent d’ajuts públics. No ens referim a convenis o concerts per a la prestació de serveis o subministres en general amb l’administració sinó als ajuts públics a determinats sectors que depenen en darrera instància del manteniment d’un model, d’una voluntat política i des de l’òptica de l’inversor a llarg termini introdueix incertesa.
20. Legislació complexa i antiquada. Per exemple, en el cas de les cooperatives on les competències estan descentralitzades i existeixen més de 10 legislacions autonòmiques diferents amb algunes particularment pesants i limitadores, i amb una llei de beneficis fiscals que ja te 30 anys.
21. Fragmentació i inestabilitat de recursos i capacitats, especialment en el cas de les diferents administracions. El que dificulta l’aparició d’un sistema estable de capacitació, acompanyament, finançament i avaluació de projectes.
22. Inexistència de models per a l’escalabilitat de les innovacions socials. Les estructures d’adquisició de bens i serveis sigui de l’administració o no, no estan adaptades a les característiques dels projectes d’innovació social.
23. La innovació social, les empreses socials, l’emprenedoria social, està fragmentada i no existeix una xarxa desenvolupada capaç de defensar, intermediar i fer créixer les conexions necessàries per a nodrir i esclar les innovacions socials.
BARRERES CULTURALS
24. Manca d’habilitats empresarials entre els emprenedors socials. Especialment en l’àmbit de la gestió financera i de la gestió comercial. Focalitzats quasi exclusivament en resoldre el “problema”/oportunitat” social.
25. Aversió al risc entre els emprenedors socials. Traduït, per exemple, com aversió als compromisos derivats de l’endeutament extern, o l’aportació de garanties personals.
26. Aversió al risc entre el inversors, especialment entre els “convencionals”, el que suposa que hi hagi pocs inversors disposats i que el volum de finançament disponible sigui baix.
27. Els criteris d’avaluació són els mateixos que s’apliquen al capital risc, quan en realitat en moltes empreses socials el compromís dels socis/emprenedors, la qualitat de la vida associativa i l’arrelament fan que el risc real sigui menor que el percebut per un in versors convencional.
28. Manca de comprensió, especialment per part de l’administració, del què és una empresa social: la majoria de la gent pensa que no pot tenir beneficis, per exemple, o que sols són les organitzacions sense ànim de lucre. Aquesta disjuntiva també es dona dins mateix de l’àmbit de la pròpia economia social i solidària.
REFERÈNCIES
• “Growing the social Investement Market: A vision and strategy” UK Government, February 2011).
• “Empowering people, driving change: Social innovation in European Union” (May 2010)

Visca Sants Cooperatiu

Corria l’any 2008 quan des de la Federació de Cooperatives de Treball de Catalunya (FCTC) vam idear el projecte Barri Cooperatiu. Com tantes vegades passa amb els projectes que posem en marxa a la nostra vida, el primer concepte va sorgir en una conversa informal al voltant d’unes cerveses a una encantadora placeta. En aquest cas, hi érem Mireia Franch i jo a la Plaça d’Osca, ella ja coneixia a l’Ivan Miró, de La Ciutat Invisible, i ens va presentar. Jo era llavors director de la FCTC i vaig compartir amb Mireia la idea que la presència de vàries federacions de cooperatives de Catalunya concentrades a l’edifici del carrer Premià hauria de notar-se al barri, que havíem de tenir una projecció, que teníem els recursos materials i humans, i que seria guapíssim que pogués haver un barri cooperatiu de referència.

Un barri cooperatiu on hi haguessin cooperatives per tot arreu, a totes les activitats econòmiques, organitzant exposicions, cursos, jornades i fires, creant una assemblea de barri cooperatiu, facilitant recursos (finançament, coneixements, mercat…) per a la creació de noves cooperatives, recuperant la memòria històrica d’un barri històricament, posant en marxa instruments de solidaritat i intercooperació, etc.

logo

Dit i fet, vam compartir el concepte amb l’Ivan i l’equip de La Ciutat Invisible i ràpidament vam tenir sobre la taula el primer disseny de què i com volíem un Sants Cooperatiu. Els dos primers anys hi va haver una col·laboració estreta entre FCTC i La Ciutat Invisible, suficient per a sembrar la llavor i per a facilitar el lideratge de la cooperativa santsenca. Més tard diferents fets van impedir que la FCTC pogués continuar impulsant formalment el projecte barri cooperatiu. Afortunadament La Ciutat Invisible va continuar amb el projecte a base d’un gran esforç personal i empresarial, que des d’aquí vull reconèixer.

Si per a l’economia social i solidària de Catalunya el que convé és oblidar les diferències entre famílies i construir sobre allò que las uneix, en el cas de Sants Cooperatiu era evident que la FCTC havia de superar les contradiccions i continuar impulsant un moviment de barri que necessàriament havia de ser reivindicatiu, contracultural, autogestionari i radical perquè eixes eren precisament les seves senyes d’identitat i era bo que així fos.

No és fàcil reproduir una experiència com aquesta, i no ho és perquè enlloc es donen les circumstàncies per a que la llavor creixi amb tant bon substrat com a Sants.

Visca Sants Cooperatiu!!

El compromiso ciudadano con la transición energética

La Unión Europea y sus Estados miembros siempre han publicitado su liderazgo en la lucha contra el cambio climático. El compromiso de reducción del 40% de las emisiones de gases de efecto invernadero para 2030, y del 80 al 95% en 2050, que se plantea en las negociaciones internacionales sobre el clima que tendrán lugar en París el próximo diciembre en el marco de la COP21, así lo ilustran. El acuerdo, que se firmará para reducir el calentamiento global por debajo de los 2º C de aquí a final de siglo, estará condicionado a la potencia financiera que los actores públicos y privados pongan en juego.

En otro nivel, en muchos países europeos, existen iniciativas ciudadanas y de entidades financieras: como Ecopower y Credal en Bélgica, Caisse de Dépots, La NEF, Énergie Partagée i Enercoop en Francia, Oekogeno en Alemania o Triodos, Fiare Banca Ética, Savia Solar, Som Energia y Goiener en España, que han movilizado recursos al servicio de la transición energética y ecológica que figura entre sus prioridades estratégicas.

La transición a una economía sostenible, baja en carbono requiere en efecto un movimiento ciudadano potente que impulse el compromiso de las entidades e instituciones para poner en juego inversiones muy significativas en la renovación de edificios (no sólo la rehabilitación energética), la construcción de nuevas infraestructuras (redes inteligentes (smart grids), energías renovables, redes de calor y frío,…), soluciones para un transporte limpio e inteligente, y también para financiar las empresas de la transición. Sólo para Francia, Caisse de Dépots estima que serán necesarios 60.000 millones de euros al año. En España, Gobierno y lobby eléctrico-financiero-inmobiliario todavía piensa que lo del cambio climático no está claro y que hay que seguir haciendo “business as usal”.

El desafío de este siglo es el compromiso con una transformación rápida de las economías, tanto en el Norte como en el Sur, para hacerlas compatibles con la preservación de un clima habitable para las generaciones futuras. Y en este desafío las ciudades tienen mucho que hacer, en los ayuntamientos como Barcelona, Madrid, Cádiz, Valencia, Zaragoza, A Coruña y otros, recientemente ganados por movimientos ciudadanos progresistas, existe sin duda la voluntad política. Tenemos una gran responsabilidad y el reto es fantástico, pero debemos tener también la habilidad política para comprometer a la oposición y poner los recursos necesarios para coimpulsar las iniciativas ciudadanas y movilizar la iniciativa privada ante este desafío.

Gracias FIARE BANCA ETICA

Si, hay que reconocerlo, gracias FIARE BANCA ETICA, aunque haya quedado relegado como un actor minoritario, el programa CAPITALCOOP, de ayudas para la capitalización de las cooperativas catalanas, se lo debemos a FIARE BANCA ETICA.

BANCA POPOLARE ETICA fue quien inspiró el proyecto, fruto de una colaboración con FINLOMABARDA, el equivalente en Lombardia de nuestro ICF, y con el FSE. El programa CAPITALCOOP es una traslación adaptada a nuestras circunstancias administrativas de aquel programa, que estaba dirigido, y así nació también aquí, sólo a las cooperativas de iniciativa social y cuyo éxito posibilitó que más de 3.000 personas y más de 1.000 cooperativas pudieran mejorar su solvencia en condiciones inmejorables, impulsando la estabilidad de los puestos de trabajo creados para los socios nuevos.

Produce una cierta pena ver como el inspirador y quien ha aportado todo el conocimiento, queda relegado a un segundo plano y, además lo acepta con resignación y humildad, lo que todavía dice mucho más de FIARE BANCA ETICA.

Como mínimo, quiero desde estas páginas reconocer y agradecer el trabajo de FIARE BANCA ETICA para poner en marcha CAPITALCOOP, aunque sólo sea honor y gloria se lo merecen más que nadie.