Com valencià que soc, és un gustasso veure com els actuals governs municipals de València i Barcelona han iniciat una col·laboració sorprenent i ambiciosa. Sorprenent perquè mai en democràcia hi ha hagut una col·laboració entre els governs de les ciutats, fins i tot mai un alcalde de València havia visitat, com tal, la nostra ciutat fins el passat juliol, quan Joan Ribó i  Ada Colau, van signar el “Protocol de Col·laboració entre les ciutats per a l’elaboració d’una agenda d’assumptes comuns i intercanvi d’informació i bones pràctiques”.

Aquest fet de ser la primera vegada que es formalitza una col·laboració entre València i Barcelona, contrasta amb la relació fluida i estable que existeix entre els seus ciutadans. Persones, entitats, empreses, associacions unides per una cultura molt propera, un mercat, una llengua, un clima, comunicant-se a pesar dels entrebancs que s’han posat històricament per uns polítics irresponsables, des d’un centralisme malentès a Madrid i a València (pel PP especialment, però no només), però també des d’un govern català històricament prepotent i “meliquista” (que s’encanta admirant-se el seu melic).

El millor exemple d’aquest centralisme és el posicionament del Govern espanyol en relació al Corredor Mediterrani, arribant a fer manifestacions preocupants del tipus “el corredor mediterrani passa per Madrid”, quan el Ministre de Foment va dir que les obres estan avançades al visitar la connexió de Castelló amb Madrid, i en la pràctica congelant o minimitzant qualsevol inversió que faciliti el desplegament econòmic, social i cultural dels pobles que en formen part natural. I aquí “las afrentas” són múltiples.

La concepció geopolítica de l’Espanya actual és heretada de la de Felip V, qui, emmirallant-se en el centralisme de París, va dissenyar l’Estat centrípet que, algun segle més tard, la Constitució del 78 va consagrar, recent estrenada la democràcia, que no deixa de ser fruit d’una transició mal resolta i que avui patim com mai abans.

La iniciativa del Govern dels Comuns de Barcelona per a posar en pràctica una col·laboració estable ambValència, que mai abans ningú no ha fet, ha de ser una aposta estratègica per a tenir una veu pròpia i ben alta en dos camps que són fonamentals:

• València i Barcelona, ciutats vertebradores de l’eix mediterrani.
• València i Barcelona, ciutats referents dels governs municipals.

Cap govern anterior, ni de les Generalitats ni dels Ajuntaments respectius, ha anat tant lluny. És una acció que ha de ser oberta, a la que cal convidar a participar a tots els ciutadans de les respectives ciutats i, evidentment a totes les forces polítiques que els representen.

Em consta que han començat a treballar conjuntament en diferents àmbits, el primer i més ambiciós el del corredor mediterrani, però també en el model d’implantació de la taxa turística,  de la la bústia ètica, del govern metropolità, o mobilitzant accions conjuntes plurimunicipals en relació al finançament de les hisendes locals, o a la Llei de contractació pública del PP.

Cal continuar treballant i consolidant aquesta iniciativa com un referent de bones pràctiques en el marc de l’Eix mediterrani, però també més enllà, doncs és necessari i urgent un esforç comú per fer front a l’ofensiva ampla i profunda iniciada per la dreta, siga espanyola, catalana, valenciana o europea.