Avui vull reflexionar sobre un tema que encara és d’actualitat.

D’una banda, hem vist recentment com a els tribunals dictaven sentències contràries a l’inicial disseny de les relacions laborals a GLOVO i a DELIVEROO, en el sentit de declarar els treballadors com a falsos autònoms.

Sorprèn veure com empreses en les que la clau de l’èxit recau, en gran part, sobre el servei que donen els seus treballadors, basin el seu model de negoci en l’explotació d’aquests, aprofitant la reforma laboral del PP i sense gaires escrúpols. Amb unes relacions laborals encara pitjor que la dels repartidors de pizzas. Erigint-se com a símbols de la precarització laboral que ens envaeix.

Alguns pensen, equivocadament, que aquesta precarització és consubstancial a la nova economia digital i especialment a l’economia de plataformes. Però darrere hi ha decisions empresarials conscients que sacrifiquen els drets laboral de les persones a canvi de plusvàlua. I aquesta decisió no te res d’innovació ni de moderna, és el mateix capitalisme que fa 100 anys.

D’altra banda, he vist molts emprenedors il·lusionats amb la seva start-up treballar nit i dia per a poder incorporar inversors que li donin l’aire suficient (en forma de capital) per a seguir construint el seu somni. Ocorre que la majoria de les vegades la incorporació dels inversors canvia radicalment la forma de fer les coses. Llavors l’esforç ja no es fa per satisfer les necessitats dels clients sinó per l’inversor.

Amb l’entrada dels inversors el focus es posa en les vendes (en alguns casos la xifra d’usuaris és suficient), l’objectiu és fer créixer l’empresa tant ràpid com sigui possible per així poder vendre la seva participació al màxim preu possible. Aquest nou objectiu es trasllada igualment al marge i finalment als salaris.

D’aquesta forma, estem assistint a la substitució de l’antic empresari pel nou inversor mentre es manté en el fons el caràcter explotador del capitalisme salvatge.

Al final sembla una carrera de “todo por la pasta”, per a la majoria d’inversors tot es justifica per tal d’obtenir el millor “yield”. I així segur que no fan un món millor, sinó eixamplen la desigualtat.

Evidentment, no tots els inversors són iguals. També hi ha els inversors socials que tenen sobre tot una mirada de llarg termini i posen les persones, també les treballadores, al centre de l’empresa. Sense renunciar al rendiment financer els interessa més resoldre una demanda social o mediambiental en el llarg termini i de bona manera, que no pas guanyar molt en el menor espai de temps possible. I si, si hi ha inversors socials, però malauradament no marquen tendència encara.