BARRERES D’ ACCÉS AL FINANÇAMENT DE L’EMPRENEDORIA I L’EMPRESA SOCIAL
ACLARIMENTS PREVIS

Aquest escrit va ser publicat l’octubre de 2011, però considere que encara és vigent en gran part o per a moltes organitzacions i, en conseqüència, ens pot orientar en les accions encaminades a superar aquestes barreres
Donem pers suposat que els projectes o empreses socials són tècnicament viables i tenen un bon equip i una estructura adequada per a portar-los a la pràctica i assolir els objectius socials i econòmics marcats.
Sense que el percentatges es puguin prendre literalment la ponderació en l’estudi dels projectes típicament pot ser:
• Idea de negoci:……………………15%
• Model de negoci:…………………30%
• Equip gestor:……………………….55%
Des de l’òptica de l’inversor, un bon equip pot transformar un mal negoci en un de rendible i resoldre els entrebancs que hi apareixeran amb la diligència i lleialtat pròpies un bon gestor. Mentre que si des de l’ inici es desconfia en la capacitat de l’equip gestor la inversió no es realitzarà.
Presento a continuació de forma esquemàtica i no exhaustiva alguns dels elements que dificulten el progrés d’un mercat d’inversions socials a casa nostra. En alguns casos ens assenyalen clarament la necessitat i la solució apropiada i depèn en gran mesura del nivell de compromís i d’acció comuna que s’emprengui des del propi moviment d’economia social, solidària i cooperativa, en d’altres casos cal la intervenció d’agents externs i caldran més recursos.
He fugit especialment de posicions victimistes, acusatòries o exculpatòries, per tal d’adoptar una posició relativament objectiva des de la que poder construir un mercat d’inversions socials, a partir de l’anàlisi de les mancances aflorades i les solucions que des del moviment es puguin adoptar.
He intentat agrupar aquests elements per facilitar la comprensió i el treball que se’n pugui derivar per resoldre’ls.
INFORMACIÓ
1. Informació asimètrica: els empresaris tenen més informació sobre els projectes empresarials que els prestamistes. La informació aportada per l’equip gestor no pot ser verificada de forma suficientment objectiva per part del prestamista.
2. Els dossiers d’inversió estan insuficientment preparats (incomplets, optimistes, sense coixins, deficient anàlisi DAFO,…), especialment en el cas de l’emprenedoria social. Les capacitats dels emprenedors són altres i no existeix cap estructura que faciliti la preparació d’un bon dossier.
3. Manca d’informació sobre el retorn social de la inversió, o avaluació d’impacte: ni la metodologia d’anàlisi del retorn ni l’avaluació de la implicació amb l’entorn compten amb el mínim consens per a poder disposar d’informació mínimament objectiva..
4. Confusió sobre la terminologia, no hi ha un lèxic unificat el que comporta malentesos.
5. Coneixement imperfecte sobre inversions existents: saber quantes són, quines característiques tenen, amb qui les ha fet, … sol ser difícil accedir a aquesta informació.
6. Manca d’informació o credibilitat sobre la política del Govern respecte del sector: els canvis freqüents o la indefinició poden afectar als negocis socials amb esquemes de col•laboració publica i privada.
COMPETÈNCIA IMPERFECTA
7. Elevats costos de transacció: les despeses de preparació i acompanyament per a la inversió, especialment en el cas de l’emprenedoria social, són massa grans en relació al volum de la inversió, per a molts dels inversors.
8. Manca de casos de referència coneguts per establir costos estàndards, cada cas es converteix en un cas únic.
9. Inexistència de consultors/brokers socials que puguin assessors a inversors i empresaris a l’hora.
10. Inexistència de mercat secundari, especialment important per facilitar la sortida o el recanvi dels inversors.
11. Eliminació artificial de la demanda, aquesta pot ser derivada cap a donacions, ajuts o capital “gratuit”.
12. Existència de diferents models de posada en marxa per part de les diferents administracions (Govern, ajuntaments, diputacions).
13. Manca de productes adaptats a les característiques pròpies dels projectes socials. Normalment amb marges ajustats, amb una capacitat de generació de fons baixa en relació als estàndards a que estan acostumat el sector financer tradicional.
14. Les entitats financeres convencionals tenen metodologies d’anàlisi no adaptades a les característiques dels projectes de les empreses socials. Per exemple, l’anàlisi fet des de les societats de capital d’empreses no capitalistes, com les cooperatives, pondera quasi exclusivament la generació de benefici econòmic i en particular no te en compte, o fins i tot considera com negatiu: una propietat col•lectiva, distribuïda, sense majories clares i estables; però tampoc es valora el procés de control democràtic, ni la producció de bens i serveis socialment útils.
15. Però el principal escull és la separació que es dona entre poder polític i econòmic. Podem dir que la presència de societats de capital disposades a participar de forma important en empreses sense poder polític equivalent és encara insignificant.
16. El model de negoci típic de l’inversor de capital risc no s’adapta als objectius i característiques de les empreses socials.
EXTERNALITATS
17. Els negocis socials estan subjectes a externalitats que no s’inclouen en els preus: no existeix un mecanisme comunament acceptat de mesurar i valoritzar el retorn social; alguns beneficis socials poden ser a molt llarg termini i per tant difícils d’incorporar; en alguns casos els estalvis induïts poden ser desfruitats per tercers i no poden ser capturats per l’inversor.
18. La manca d’informació objectiva sobre els costos associats a determinats serveis o situacions dificulta l’aparició de propostes basades en els estalvis compartits. Per exemple, en l’àmbit dels costos de la delinqüència i la reincidència entre els joves menors de 30 anys. O els costos associats amb el canvi climàtic són difícils de calcular.
19. Alguns negocis tenen una part important dels ingressos depenent d’ajuts públics. No ens referim a convenis o concerts per a la prestació de serveis o subministres en general amb l’administració sinó als ajuts públics a determinats sectors que depenen en darrera instància del manteniment d’un model, d’una voluntat política i des de l’òptica de l’inversor a llarg termini introdueix incertesa.
20. Legislació complexa i antiquada. Per exemple, en el cas de les cooperatives on les competències estan descentralitzades i existeixen més de 10 legislacions autonòmiques diferents amb algunes particularment pesants i limitadores, i amb una llei de beneficis fiscals que ja te 30 anys.
21. Fragmentació i inestabilitat de recursos i capacitats, especialment en el cas de les diferents administracions. El que dificulta l’aparició d’un sistema estable de capacitació, acompanyament, finançament i avaluació de projectes.
22. Inexistència de models per a l’escalabilitat de les innovacions socials. Les estructures d’adquisició de bens i serveis sigui de l’administració o no, no estan adaptades a les característiques dels projectes d’innovació social.
23. La innovació social, les empreses socials, l’emprenedoria social, està fragmentada i no existeix una xarxa desenvolupada capaç de defensar, intermediar i fer créixer les conexions necessàries per a nodrir i esclar les innovacions socials.
BARRERES CULTURALS
24. Manca d’habilitats empresarials entre els emprenedors socials. Especialment en l’àmbit de la gestió financera i de la gestió comercial. Focalitzats quasi exclusivament en resoldre el “problema”/oportunitat” social.
25. Aversió al risc entre els emprenedors socials. Traduït, per exemple, com aversió als compromisos derivats de l’endeutament extern, o l’aportació de garanties personals.
26. Aversió al risc entre el inversors, especialment entre els “convencionals”, el que suposa que hi hagi pocs inversors disposats i que el volum de finançament disponible sigui baix.
27. Els criteris d’avaluació són els mateixos que s’apliquen al capital risc, quan en realitat en moltes empreses socials el compromís dels socis/emprenedors, la qualitat de la vida associativa i l’arrelament fan que el risc real sigui menor que el percebut per un in versors convencional.
28. Manca de comprensió, especialment per part de l’administració, del què és una empresa social: la majoria de la gent pensa que no pot tenir beneficis, per exemple, o que sols són les organitzacions sense ànim de lucre. Aquesta disjuntiva també es dona dins mateix de l’àmbit de la pròpia economia social i solidària.
REFERÈNCIES
• “Growing the social Investement Market: A vision and strategy” UK Government, February 2011).
• “Empowering people, driving change: Social innovation in European Union” (May 2010)